Cinema Cervera. El cinema va arribar al poble nou de Benitatxell durant el període de la Segona República, moment d’eclosió artística i cultural i d’intentar portar la cultura a les zones rurals.
En un primer moment, Benitatxell va comptar amb dos cinemes. Primer es va inaugurar un en aquest local, propietat de Pedro Marqués. Poc després, el 1934, el constructor Ambrosio Cervera i el metge Vicente Noguera van instal·lar un altre cinema a l’entrada de la vila per Tihulada, en l’actual avinguda d’Alacant, en el lloc que es va conèixer cermestar amb la placeta d’Hernández.
El fill d’Ambrosio, Juanito Cervera, va ser qui es va fer càrrec de la gestió del cinema des de ben jove. Ambrosio comptava, segons les seues filles, que anava a València a contractar pel·lícules en pantalón curt, que era la vestimenta dels joves de l’època. Tot i que el cinema va arribar en el període de la Segona República, durant la Guerra Civil, entre el 1936 i el 1939, als cinemes es va realitzar principalment teatre per la falta de pel·lícules.
Entre el 1943 i el 1944, les dues empreses van permutar els locals. D’aquesta manera, Ambrosio Cervera es va fer amb aquest cinema que va passar a anomenar-se el Cinema Cervera i va estar regentat per ell i la seua família, sent el seu fill el principal encarregat de la gestió del cinema i de l’adquisició de les pel·lícules. Durant els anys 30 i part dels anys 40, el cinema va ser mut, fins que el 1948 va aparèixer el cinema sonor en la pel·lícula El negro que tenía el alma blanca.
Durant el període de la postguerra i part del franquisme, les pel·lícules van patir la censura falangista i, sobretot, de l’Església catòlica, que va arribar a posar cartells informatius a la porta de l’església parroquial amb les valoracions morals i religioses de les pel·lícules. El cinema Cervera, a més de la projecció de pel·lícules, també va destacar com a espai d’oci recreatiu i va tenir una important activitat cultural, realitzant sainets, presentacions de festes, la coronació de la reina o el jurament de regals el dia de Reis.
El cinema va tancar al públic el 1985, després d’haver-se convertit durant més de 40 anys en l’espai cultural i de relacions socials i amoroses més important del municipi. D’aquest edifici cal destacar la seua façana, amb un estil arquitectònic i artístic que es podria englobar dins del modernisme popular i que és molt característic d’algunes de les cases dels barris marítims de València.
