Treball de l’espart Durant segles, arreu del territori valencià, bona part de la vida ha girat emvoltant a l’ús de l’espart, una fibra amb la qual es fabricava tota mena d’objectes del dia a dia, des de calçat, cistelles, cordes, estores o aventadors, a més d’eines relacionades amb el treball de la terra, tan important en el nostre municipi.

Al poble nou de Benitatxell, a més de l’espart, s’utilitzaven els margallons, traient-los l’ui, que és la part més tendra de la planta, i espossant-lo al sol fins a aconseguir un color blanc groguenc. Després, eren ensofragats i espossaven dins d’una gerra o en una habitació fosca fins que adquirien el color blanc desitjat.

Posteriorment, partien les fulles en dos amb els dits de les mans i per finalitzar les tallaven per igualar-les i aconseguir la jata, a la que aconseguien una resistència encarcassa per als sostres. El treball de l’espart era molt dur i portava un elaborat procés.

Quan es recollia, es carregava sobre una burra o directament a l’esquena i es portava a una romana a pesar-ho. L’espart collit es deixava secar fins que desapareixia la tendresa i el color verd. Els manatxes s’escampaven i es deixaven almenys dues setmanes al sol, girant-los als set o vuit dies perquè s’assecaren bé per tots els costats.

Després, en funció de l’ús que se li donara, s’utilitzava en sec o es posava en remull amb l’aigua salada de la cala llevetx per a posteriorment deixar-lo assecar i així aconseguir una fibra maleable però resistent. Els dies de fred, al no poder anar a treballar al camp, tota la família picava i treballava l’espart prop del foc. Moltes vegades, el treball de l’espart es feia a meça a me cantant cançons populars o explicant històries, i per tant es va transmetre la història oral generació rere generació. És per això que ha arribat fins als nostres dies un dels més coneguts refranys de la zona. Quan el Montgó porta capell, pica espart i fes cordell.