Pesqueres de Cingle

El litoral pobler està caracteritzat per una façana penya-segat de gran altitud. L’escarpada costa dificulta l’activitat pesquera a la zona per la qual cosa la pesca tradicional -ja en desapareguda- se centrava en les pesqueres de cingle: petites construccions artesanes penjants en l’abrupte litoral.

Els pescadors que utilitzaven les pesqueres eren majoritàriament pagesos amb mancances econòmiques, que es veien obligats a buscar més recursos al mar fora de la temporada agrícola. Els seus coneixements es basaven en la tradició heretada de pares a fills i adquirida per lexperiència.

Actualment, encara es poden veure diferents pesquers des del mar o des dels penya-segats. Totes es troben en avançat estat de deteriorament per l’impacte del mar però encara es pot observar la perillositat que comportaven i el valor de les persones que per necessitat accedien fins allà per pescar. Aquesta activitat pesquera endèmica, es perllonga exclusivament pels coneguts com a Penya-segats de la Marina.

Estructura i Tipologia

L’estructura de la pesquera s’emplaçava en un punt proper a la base del penya-segat i l’accés del qual es realitzava mitjançant la instal·lació d’un conjunt de cordes i escales amb què es baixava pel penya-segat i, des d’on es pescava durant la nit, utilitzant llum per atraure els peixos. La pesquera s’emplaçava en un sortint de la mateixa roca o, més comunament, sobre un canyís, que a manera de plataforma se subjectava al penya-segat per quatre tirants de corda. Solien també tenir habilitats uns refugis fets pels pescadors.

Eren els mateixos pescadors els qui “armaven” la pesquera, la construïen. Fixaven el sistema de cordes, escales i altres elements de subjecció, condicionaven el lloc de pesca per poder establir un espai mínim de feina.

En aquest sentit es poden diferenciar les pesqueres sobre penyes i les armades sobre canyissos. Els habitants del Poble Nou de Benitatxell en particular utilitzaven gairebé exclusivament les pesqueres de canyís, armades a finals del s. XIX i principis del XX.

Aquesta modalitat de pesca també es coneix com a «encesa» perquè utilitzava la llum com a element visual atraient. «Encesa, cresol, destral de vent, candeler, carburer» són paraules que es refereixen a la utilització de llum artificial com un element per a la pesca. La llum s’aconseguia per la combustió de materials que es recollien al mateix entorn natural, i més tard, mitjançant una combustió química en recipients dissenyats a aquest efecte.

Jornada de pesca

Els pescadors solien anar a la pesquera caminant des del poble i trigaven al voltant d’una hora i mitja aproximadament a arribar-hi. Havien de sortir aviat per aprofitar la llum abans del vespre, perquè un cop allà, baixaven fins al refugi i, abans de sopar, preparaven els instruments necessaris per a la pesca: asseguraven el canyís, fixaven la llum i es preparaven les canyes i altres utensilis.

El temps de pesca començava entrada la nit i, sembla que les captures més nombroses es feien després de fosquejar, de les 19 a les 22 h., i abans de l’alba següent, entre les 5 a les 7 h. Abans de la sortida del sol començaven a retirar els utillatges de pesca, treien el canyís i l’amarraven a la roca, per tornar a casa amb el peix.

De tornada a casa, els «encessers» s’esperaven els uns als altres en punts d’encreuament de sengles anomenats fumadors (reben aquest nom perquè a l’època era habitual que fumessin alguna cigarreta mentre esperaven els seus companys). L’espera era també una manera de controlar la sinistralitat quan algú no tornava o trigava més del compte. En tornar, venien el peix al carrer Major del poble.

Últimes pesqueres

Els «encessers» del Poble Nou de Benitatxell van deixar de vendre el peix al carrer Major entre els anys 1955 i 1960 i per tant d’anar a pescar els pesquers. A prop de la dècada dels setanta, l’assistència a la pesquera ja era més qüestió de tradició i afició que de necessitat. El treball a les pesqueres anava disminuint per diverses raons com a noves activitats econòmiques lligades al desenvolupament industrial i urbanístic; l’envelliment de la generació que havia anat a la pesquera durant tota la vida i la disminució de quantitat de pesca per la sobreexplotació dels recursos.

El treball als pesquers era molt dur i perillós, que va costar la vida a diversos veïns del Poble Nou de Benitatxell. Actualment, el treball als pesquers es coneix per la seva documentació històrica i referències orals de les persones més grans.